En cada programa d’Espai d’Art , abans de començar el mateix hi ha una pregunta obligada procedent del regidor: Nom i “ofici” , per poder identificar en el programa al protagonista. Generalment aquells que tenen una activitat més específica ( escultor, gravador, ceramista... ) ho tenen ben clar i aposten quasi sempre per ella, però quan es tracta d’un pintor el dubte apareix . Posem artista o posem pintor?. La resposta no deixa de ser un senyal identitari important. Curiosament aquells que tenen menys vàlua acostumen a apostar per “artista” , mentre que els més reconeguts no es fan de menys per definir-se com a pintors.
En Miquel Arnau, protagonista del darrer programa , que per cert us recomano amb plaer dons en ell Arnau exerceix mestratge , va apostar ràpidament per pintor . Si per a mi hagués estat , com en poques ocasions hauria emprat l’epítet d’artista ja que en reuneix totes les condicions. Un artista amb tots els ets i uts i que lamentablement no es conegut i reconegut ni en els seus propis entorns.
No puc negar una certa debilitat per el treball de Miquel Arnau. Certament el conec de sempre , quasi podria dir de naixement, i he seguit amb tota atenció el seu lent caminar per la creació artística . Un caminar que lamentablement té moltes llacunes degut al seu ofici de restaurador, camp en el que es reconeguda a alt nivell la seva solvència. Un caminar del que ara ens ofereix les seves darrers passes a la CasaGòtica amb l’exposició de títol “Esse est percipi”, frase que pertany al filòsof i bisbe irlandès Georges Berkeley. Un concepte aquest de “ser és ser percebut” que és ben definitori del pensament creatiu actual de l’autor. 
Miquel Arnau és autor d’arrel paisatgista que ha anat avançant en la depuració de la seva obra en un constant i permanent eliminació de l’anècdota vers aquesta mena de paisatgisme abstractiu que ara ens ofereix. Durant molt de temps Arnau ha anat creant de manera repetitiva al voltant dels dos punts que observa des del seu estudi a la masia de Can Polsaguera a Argentona, que son el Turó de Cerdanyola i el Castell de Burriac. Dos indrets emblemàtics, dos espais amb aura especial que han estat disseccionats en el temps, en un anàlisi permanent en el que cada dia s’aprofundia més en l’esperit i desapareixia una fina capa de la percepció visual identificativa. Un camí que havia de portar de manera indefectible a la realitat que ara ens ofereix en aquesta exposició.
Miquel Arnau ens sorprèn amb uns veritables paisatges interiors, com viatges a les profunditats creatives més intenses . Mitjançant la dinàmica del cercle construeix una estructura visual que voreja l’abstracció , en la que conjuga el seu perfeccionisme tècnic en el que gruixos i matèria es donen la mà amb pinzellades subtils que marquen no tan sols ritmes gestuals , ans ens dirigeixen sàviament cap aquells sentiments interiors , certament passionals, que emergeixen amb força dominant la pintura.
Ser és ser percebut ens indica l’autor. I la percepció que rebem amb les imatges que Arnau ens ofereix ens transporten també a la reflexió que ja feia Ramon Llull tot refutant la bellesa formal ja que el que compte és “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”, com molt bé ens recordava Antoni Tàpies.
Un contingut “emocional” , que a bon segur serà ben diferent per a cadascun dels espectadors , però al que s’ha d’afegir la força i la potència d’una bellesa formal exterior que malgrat el seu nivell i potència no emmascara la veritable bellesa interior de l’obra que avui ens ofereix l’artista.
I ja que parlàvem de Tàpies, quedem-nos per acabar amb un dels seus pensament clàssics que més li feia complaença. És d’Heràcliti diu: “Allò oposat és útil. De les coses contraries neix la més bella harmonia. Tot prové de la discòrdia. El món és a la vegada múltiple i un”.
Potser tan sols posant aquesta frase hauríem definit del tot el treball de Miquel Arnau. Aquell que és present fins a finals de novembre a la Casa Gòtica d’Argentona i que no us heu de perdre de cap de les maneres. Una obra que si fins ara seduïa ara , al menys en el que a mi pertoca, addueix.
Felicitats.