Aquest és el titular d’un articleamb el que la crítica mexicana Avelina Lésper de nou es llença a la jugular d’aquest món especial que conforma allò que per a uns quants es defineix com art contemporani.
Hem parlat altres vegades d’Avelina Léspe ren aquest blog. El cert és que les seves reflexions son incisives i contundents per atacar de manera frontal tot l’entramat d’aquesta contemporaneïtat que cada vegada entén i comprèn menys gent però que segueix mantenen un estatus de pseudo intel·lectualitat que sembla intocable per a molts a bon segur per por de ser titllats , per aquestos mateixos contemporanis, de desinformat, carca o pagesot.
Encara que és una mica llarg us aconsello el llegiu amb tota atenció per que paga la pena i a bon segur coincidireu en molts dels conceptes i moltes de les definicions que amb bisturí afilat li serveixen a l’autora per rebentar la coartada d’aquets creadors.
I per engrescar-vos a fer-ho us deixo com aperitiu dos definicions que marquen la tendència del que hi podeu trobar:

Museo.— Anunciaron y clamaron hace cien años la muerte del museo y hoy se dan cuenta de que sin este contexto la obra no puede demostrarse como arte. Por eso a los artistas del anti-arte les urge entrar al museo, porque sólo parasitando el contexto del museo legitiman sus obras como arte y les dan trascendencia y valor en el mercado. Fuera del museo estas obras —cadenas de bicicleta, urinarios, bloques de concreto, agua sucia— no existen, regresan a su situación original de objetos sin valor y no son arte.
De veritat , no us ho perdeu