Després de la seva mostra inaugural, “La destil·leria” posa en marxa la seva temporada iniciàtica i ho fa tot presentant un sèrie de treballs de la il·lustradora francesa afincada a l’Empordà, Delphine Labedan. Una exposició que podríem definir com a tèbia en el sentit de que si bé ens ofereix una qualitat prou valorable en el tècnic, el conjunt del presentat resta aliè a tot i tots , i no respon de cap de les maners a la necessària comunicació que al menys ha d’intentar establir una mostra expositiva.
Delphine Labedanés sens dubte una bona il·lustradora , fet a més a més evident per a qualsevol que llegeixi el seu currículum. La il·lustració però té un element essencial que no es pot mai destriar. Il·lustrar és convertir en imatges plàstiques altres elements , generalment literaris. La il·lustració és creació però lligada a un fonament que li és aliè. I si manca aquest lligam el resultat queda coix.Il·lustrar es traduir en imatges plàstiques les emocions d’altres. En una exposició calen emocions pròpies que comuniquin, i com que aquí no hi son la mostra esdevé “bonica” però sense cap mena d’emoció, trempera i comunicació. Un fet que en aquest cas queda accentuat per el muntatge propi de la mostra.
Certament és un muntatge difícil ja que la deliqüescència pròpia dels treballs presentats , l’especial sensibilitat de caire orientalista que ofereix i l’escàs atractiu visual llunyà, fa que hagi de ser esforç propi de l’espectador l’intentar endinsar-se en els conceptes creatius que se li ofereixen.
Potser per això la mostra es visita amb tranquil·litat, es gaudeix de la perfecció tècnica que és evident en totes les obres , amb uns detalls de gran alçada, però amb el mateix caire s’acaba la visita i s’apaga l’escassa emoció que pugi haver provocat.
Massa vegades no s’entén que l’art és essencialment comunicació. Que si no hi ha emocions a trametre poc val la perfecció tècnica que sempre sortirà vençuda davant una d’altre menys perfecta però amb vivències i sentiments a compartir.
Un dels elements que tenen molt clar els bons artistes és que cada obra precisa d’un espai, i alhora cada espai precisa de la “seva” obra. Que no tot serveix per arreu i que cal quadrar obres i espais per aconseguir una exposició reeixida. L’obra de Labedan , màgica, intimista , poc llaminera en la mirada llunyana i que precisa de l’acostament i quasi el cara a cara , exigeix uns espais reduïts, propers, íntims , en els que no sigui possible la dispersió i la comunicació quasi sigui obligada. Unes condicions que no s’acompleixen de cap de les maners a “La Destil·leria”.
Per l’altre costat l’espai de “La destil·leria” és un espai obert , ample , amb tendència a la dispersió mental i que per tant precisa d’una obra contundent i dominadora. És un espai que obliga a que l’obra s’abraoni damunt de l’espectador i quasi l’abdueixi. Si no succeeix així, i el cas de Labedan és prou significatiu , l’obra es dilueix , - i més si no s’emmarca establint uns límits de concentració -, i no arriba a l’espectador que pot quedar-se sorprès per la perfecció tècnica però mai per la intensitat creativa i comunicativa de les peces, que és justament el que precisa i s’exigeix en una exposició.Així i amb aquestes premisses queda clar que la mostra de Labedan, malgrat la seva suficiència creativa i tècnica, és una mostra que es perd i dilueix en un espai com el que ocupa que exigeix molta més intensitat que no la que avui presenta.
Per això bo seria que la galeria tingués en compte aquests conceptes per a properes mostres , com igualment seria convenient reduir la durada de les exposicions. Dos mesos son una immensitat procliu a l’oblit. I quan es comença cal marcar fites i camins i fer-se present en el territori, un fet que no succeeix amb mostres com la de Delphine Labedan amb la que inaugura temporada.