De batalles ni ha de moltes maneres. Unes son les èpiques, aquelles fetes i gestades en la magnificència, en l’eclosió, en la grandiositat de la gesta. Però ni ha altres , a bon segur més difícils, establertes en paràmetres més subtils, més en la quietud i el silenci, més interiors i per tant més personals i allunyades de la globalitat , de la tribu.
Aquest dijous, després de visitar , i gaudir, de la grandiositat de Fortuny , tocava enfrontar-nos a la intimitat de Codina. Dos maneres en certa manera oposades però amb el nexe en comú per l’apreci per l’obra ben feta i per la passió compartida per el dibuix com eix d’un treball sempre acurat.
Un asèptic i clàssic “Obra sobre paper” ens convidava a acostar-nos un cop més a l’art pausat, reflexiu, subtil i sensible, que sorgeix de l’ idioma plàstic que Codina ha fet seu en aquesta la seva travessa plàstica. Un idioma establert en les petites emocions d’una catarsi personal que ara sembla assolir definitivament l’oblit dels dubtes de l’ahir per expandir-se a un futur més agraït.
El web de l’autor està encapçalat per la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva pell”. El que això signa, i per una presentació per a una exposició al Pais Basc , rescatava uns versos de Celaya que diuen : “ Frente a un mundo impalpable de aire y luz , alzo mi cuerpo, fenómeno que me muestra hecho visible el misterio”. Dues frases i dues visions que penso son mirall ben escaient per entendre el sentit creatiu de l’artista mataroní.
Un sentit que de bones a primeres s’observa canviant. Només entrar en la sala la benvinguda ens es donada per una obra de grans mides, a bon segur la més gran que ha fet l’artista. Una obra en la que mantenint la seva cal·ligrafia pictòrica , aquella que quasi ens permet escoltar el xiuxiueig rítmic del grafit escatant el paper, comporta una nova disposició tant en la potència de l’expressat que sembla voler sortir del seu habitual minimalisme , com en l’obertura a una nova eclosió cromàtica , ja que el privilegi tonal ja no està en la vesant dels blancs i ocres i, i son els rosats , els groguencs , amb espurnes de blaus i acarbassats , els que ens ofereixen una nova finestra cromàtica al sempre limitat pantone de l’artista.
Codina segueix però mantenint el seu reducte conceptual personal , concentrat en el concepte de la fragilitat. Una fragilitat que si abans feia evident en el contrast d'emprar una base matèrica robusta ( planxes metàl·liques , papers naturals gruixuts i aspres ) , ara es capgira amb una base de paper japonès summament fràgil i trencadís, on diposita amb més intensitat que mai un grafit robust, remarcat, intens , delineant de nou aquesta la seva orografia personal de solcs i cicatrius que ara agafen més un caràcter anímic que no pas el físic que havien dominat en la seva trajectòria.
Unes marques personals però molt més esperançades , com es mostra en aquesta aparició del color ( mai hem d’oblidar que Codina en els seus inicis era un artista intensament cromàtic ) que van agafant força com a preludi d’una explosió que arribarà ben aviat , entenent l’ aviat en el peculiar ritme del temps que usa el creador.
En la resta ens trobem el de sempre , però jo diria que un grau superior. De nou l’home , la vida i el temps. I l’art que tot ho presideix i ho fa avinent. Com en el solc , humit i generós que domina en algunes de les seves obres. Un soc que sembla creat per el caminar d’una llàgrima . D’alegria, de tristor, de dolor ?. Ves a saber.
Tot en una exposició made in Codina , però amb un poderós salt endavant en el que pertoca a concepte i esperança, en el seu neguit etern davant la fragilitat de la vida , i per tant la fragilitat de l’art.
Impagable, emocionant , magnífica. Art en estat pur.
Felicitats.
Josep Mª Codina. “Obra sobre paper”.
Galeria Àmbit. Consell de Cent 282 Barcelona
Fins el 25 de juny de 2013