Joan Artigas Planas l’escultor vilassarenc , de Dalt per puntualitzar adequadament, no acostuma a realitzar exposicions en el seu entorn més proper. El seu èxit a centre Europa i la seva dedicació professional a la docència , on cal remarcar els seus alumnes estan extasiats amb ell, no li deixen massa temps per l’exposició propera , íntima, i al meu entendre més exigent en el personal, que no pas la comercial en qualsevol espai d’aquesta Europa que tan sovinteja.Ara les sales del Museu arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, acullen un bon grapat dels seus treballs en una exposició sots titulada ”10 anys d’escultures” que ens permeten ampliar la mirada sobre el seu fer i ens endinsen en la formalitat d’aquest escultor. I dic formalitat i dic escultor ja que ambdues paraules son les que ens poden servir com eixos per veure i jutjar el seu treball , en una exposició que agrada sense apassionar i que deixa un cer regust a fredor en acabar la visita.
Artigasplanasjuga l’ambivalència amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.
Certament no erra Artigasplanas en el plantejament. Escultor d’ofici, domina els equilibris i els tempos i això li permet ajustar els seus treballs a les intencions desitjades, però hi ha un punt que no acaba d’assolir com ho és el comunicatiu i llavors s’esberla l’entramat ja que si en l’art falla la comunicació, l’èxit és impossible.I falla ja que si individualment el seu treball funciona, quan es pot observar en la globalitat veiem un ritme repetitiu i cansí. Una sola resposta , ampliada en tots els possibles registres , però en essència un sols camí. Un camí molt ben fet, però esdevingut en certa manera burocràtic en la seva constant repetició. Un camí, a més a més, dirigit vers una comercialitat d’un públic exigent en la forma , però acomodatici amb el fons.
Si a això hi afegim el fet de que la mostra és pretesament un recull de deu anys i per tant el camí evolutiu mostrat és del tot minsa i principalment que la seva idea no és pas original i sí molt mimètica a la que portà a l’èxit allà en els noranta a Josep Bofill, hem d’entendre que aquesta és una mostra perfectament demostrativa d’una gran qualitat d’ofici escultòric però molt lleu en el concepte artístic d’un bon escultor amb més que suficients vímets com per trencar aquesta postura certament acomodatícia, i explotar amb la força d’uns nous conceptes i una nova mirada.
Artigasplanas un escultor que ara ens ofereix la fredor del seu bon fer i del que ben aviat desitjaríem veure el calor d’una mirada més passional.