La Fundació Catalunya – La Pedrera que tan magníficament dirigeix la mataronina i bona amiga Marga Viza , de fa un temps ha agafat el costum de presentar anyalment una magnífica exposició dedicada a un gran fotògraf. En els últims anys hem vist mostres tan interessants com la de Colita o la del mestre Chema Madoz, exposició certament inoblidable . Ara , des del passat dilluns les sales d’exposicions de la Pedrera les ocupa Leopoldo Pomés en una més que aconsellable exposició de títol "Flashblack".
I remarco el consell ja que potser a molts el hi hagi pogut passar com a mi que a priori haguem pogut menystenir l’exposició col·locant a Pomés en el costat amable de la fotografia, en el camp de la publicitat, la figura femenina , la gauche divine, etc , tal com ens cantava Serrat a “conillet de vellut”: “ Però avui he vist el cel obert,Déu, que és bo i que sap el que sofert,m'ha deixat els seus consellsen un aparador de can Castells,i m'he comprat el llibre "La fotografia és un art".I abans d'un messeré millor que en Pomés.” 
Però tan sols enfrontar-se a les primeres fotografies de l’exposició tots els prejudicis s’esberlen per endinsar-nos en el món especial d’un fotògraf més especial encara , capaç com pocs d’enfrontar-se a les polièdriques situacions que l’art de la fotografia exigeix.
El començament amb unes fotografies magnífiques a l’entorn dels artistes de Dau al set i el grup El paso, en aquesta mirada que va més enllà de l’aparença, amb la rara duresa de l’existencialisme dominant en el moment son ja una convidada a una mirada diferent que no desapareix en tota l’exposició en la que cal destacar els capítols dedicats a la seva mostra de les Galeries Laietanes, els seus increïbles retrats de la Barcelona de finals dels cinquanta , veritable retrat sociològic de la ciutat , molt en la línia d’altres històrics fotògrafs , que ens endinsen en un concepte creatiu que va molt més enllà del que el desconeixement ens preparava a priori.
Els toros i el modernisme arquitectònic , en un jumelage ben curiós entre passió i fredor, cridòria i silenci, semblen marcar aquesta bipolaritat Pomés que marcà la seva carrera en allò que bé es pot considerar “Estil Pomés” , en l’establiment d’un nou cànon de bellesa en la que la figura femenina agafa un protagonisme fora de mides en un curiós joc en l’aparença de la dona objecte , però alhora esdevinguda mite i dominadora del sentit , el concepte i el resultat. Tot amb el retrat com a fer i conseqüència , en un sentit de mestratge que fa que ara , ja un bon grapat d’anys després, aquelles fotografies desperten les mateixes passions i motivacions que en el moment de la seva creació.
Si a aquest bigarrat conjunt i afegim tot el camp publicitari del que Pomès n’és mestre , amb noms tan emblemàtics com Teresa Gimpera en l’individual, Terry en un concepte més global, i amb l’afegitó final del concepte “bombolles Freixenet", i acabem amb una altre tongada de retrats que accentuen encara més el mestratge del fotògraf , no ens quedarà més que dir que aquesta és una exposició d’obligada visita.
I així és. Per els amants de la fotografia, de l’art , de la publicitat , de la sociologia , de... aquest “Flashback” de Leopoldo Pomés, no tan sols és una antològica del seu bon fer, és quelcom més, és la mirada més enllà de l’aparença d’un país i una manera de viure i ser que tots semblem haver oblidat i que ara en el record del seu magisteri creatiu reneix resplendent davant dels nostres ulls.
Magnífica.