L’any passat ens oferí una mirada del paisatge que es va establir en dues característiques: La pobresa general del fons i el pèssim ideari i muntatge de l’exposició dominada per una multitud de peces ben apretadetes, fent el carrilet amb l’únic , i nefast, criteri, de l’ordre de naixença del signant de l’obra.
Avui en canvi la cosa va a millor. No en el qualitatiu ja que la pobresa del fons és esgarrifosa i més si en fem comparança amb els fons d’entitats parelles en nivell i territori ( Sabadell, Terrassa, Girona, Penedès etc). I és que com tots sabem a la Laietana això de la cultura no acabava d’importar gens ni mica en la direcció i per tant mai va haver un criteri adquisitiu correcte i més aviat aquest criteri s’estructurava sota el gust de “l’amo” i si aquest era tan hortera com en el cas de Dòria els resultats son tan esfereïdors com els de la realitat que ara toca mostrar.Però que si millora i molt en l’aspecte “organitzatiu” de la mostra que establert amb coherència i una certa elegància sap treure lluminor de les peces bones que hi ha (algunes son molt interessants) i sap confegir un tot que es veu amb plaer i que permet una mirada agraïda , fet molt valorable en tota col·lectiva. Una mostra en la que es nota en bon fer d’Arnau Puig en el concepte i la tria i que a més a més esmena la plana a Cultura ja que titula adequadament l’exposició ( La figura i el retrat) no com en la mostra inaugural de ca l’Arenas que parlava de retrats quan la majoria d’obres eren figures. Però és clar , una cosa és Arnau Puig i altre Carles Marfà i Gisel Noè .
L’exposició de l’Ateneu comença amb dos magnífiques obres com son la talla de Sant Joan ( segle Xv) i la de Sta Anna (segle Xviii) , dues peces simplement magnífiques que donen pas a un seguit de retrats entre els que destaquen dues obres magnífiques i ben desconegudes de Josep Vinardell que donen el contrapunt al seguit de “retrats oficials” en els que cal apuntar-se a la forma de ser i la qualitat dels artistes que no pas en el contrapunt dels retratats encara que manca , i entenc les raons , el tan comentat bust de l’ex president de Dòria, famós per la seva pobresa en tots els sentits menys en el de l’arrogància.
En la resta , i com calia esperar cal deturar-se en les grans noms com és el cas de Ponç, Alcoy, Cusachs, Marià Andreu, Muntané, Calsina, Opisso i poc més , encara que la resta siguin uns dignes acompanyants.
Però encara que la mostra no sigui rellevant en el que pertoca a trobar peces de gran nivell sí que és una exposició que cal visitar i fer-ho amb calma. És així ja que no és gens habitual que a Mataró tinguem visita dels grans artistes catalans “clàssics" del segle passat. Aquí ens els trobem donant aquest signe d’ofici i ben fer que marca caràcter i que serveix per donar to global al presentat.
És clar que altre cosa és el nivell del conjunt, però la minusvàlua de la col·lecció té uns culpables que no son pas els que han heretat el dipòsit i que fan molt bé en ensenyar-lo per que en puguem gaudir del bo i puguem maleir dels maldrestes que tan mal van fer a la ciutat en l’econòmic i en l’adquisició de patrimoni cultural.