Tots sabem les dificultats econòmiques de la Fundació Iluro per anar mantenint amb dignitat el llegat que li ha quedat de la Fundació Caixa Laietana. I tots sabem que calia trobar solucions econòmiques que permetin mantenir els elements del llegat per seguir seguint en la seva tasca cultural pública.
Però els diners ,en aquest cas evidentment necessaris,han pervertit la situació en alguns indrets convertint-los en el peix que es mossega la cua. Sense diners no hi ha activitat , però l’única manera d’obtenir diners perverteix l’indret i fa que esdevingui impossible per aquells amb el nivell de qualitat exigible i en canvi dona la possibilitat de la presència d’altres protagonistes sense el nivell mínim exigible per a un indret com aquell. L’Ateneu del carrer Bonaire n’és l’exemple més fefaent.
L’Ateneu és l’espai expositiu emblemàtic de la ciutat. El lloc on vol exposar tothom i on llueix millor una exposició per les seves dimensions i condicions espaials. Ara per exposar no cal passar un dur sedàs i sí en canvi pagar una quantitat d’euros diferent segons l’espai escollit ( zero, primera o segona planta). Així el que succeeix que els bons artistes no exposaran mai ja que , amb raó, creuran que no han de pagar degut a la seva qualitat i el que sí veurem seran exposicions com aquesta de “El sexe Femení” ,del grup Maresmart, que no té el mínim nivell exigible per a un espai com el que ocupen , si de veritat volem que l’Ateneu sigui essent un espai emblemàtic en la ciutat.
Nou dones conformen aquest grup de Maresmart que vol agafar majoria d’edat amb aquest “El sexe femení” que omple la primera planta de l’Ateneu. I dic vol per que no s’ha d’anar amb embuts per dir que el resultat final és totalment fallit. Crec que ja es comença malament quan es vol remarcar de manera clara una diferenciació de sexe , sense entendre que en l’art aquesta diferència no existeix. No hi ha un art masculí com no hi ha un art femení. No hi ha un art per a homes com no hi ha un art per a dones. L’única diferenciació en l’art està en la qualitat. Hi ha art bó i hi ha art dolent. I ambdues cares hi son presents a l’exposició.
La cara de la qualitat porta la signatura de Núria Hurtado i Francesca Poza. Curiosament les dues practiquen el gravat, encara que la segona també ens subjuga en el camp escultòric, i ho fan amb una elevada qualitat. De la mataronina Hurtado ja hem pogut gaudir del seu bon fer que ara accentua en una introspecció de la seva linealitat per aprofundir en aquesta semàntica de línies i espais que tant bé domina , mentre que Poza , que com veiem en les xarxes està en un excels moment, aposta més per unes obres més llibertaries però fortament arrelada en els orígens tècnics , que li serveixen com a fonament d’uns pensaments estrictes però lliures, i fortament arrelats al concepte creatiu de quan la varem descobrir ja fa uns anys a Art i gent d’Argentona.
Dues artistes de nivell que podrien per elles omplir amb nivell i qualitat tot l’espai, cosa que no és pas possible e el desgavell de la resta. Còmic, siluetes , il·lustració, joieria, rostres, fotografia... disbauxa variada com si d’un mercadillo de festa popular es tractés i és clar , no és el cas.
Maresmart no ha composat la mostra com caldria , és a dir, com una mostra coral i simplement ha procedit a una distribució d’espais deixant llibertat en l’exposat i queda clar que el resultat és del tot pobre. És veritat que prestant molta atenció apareix un detall aquí i allà, però que queda ofegat en la inconsistència d’un poti poti que no té res de concepte expositiu i si d’un garbuix d’individualitats que enfonsa al global i no dignifica per res l’individual.
Una exposició que cal visitar per Poza i Hurtado i que ha de servir per reflexió de la Fundació en el sentit de que mostres d’aquest caire no s’han de permetre si no es vol que l’Ateneu perdi en un tres i no res, el seu senti de sala noble i important en el petit món de l’art de casa nostre.