Aquesta sisena edició és certament la de la consolidació absoluta. Una consolidació que ve recolzada per un costat per el bon prestigi de la biennal, assolit en bona part per la qualitat fora de mides i dubtes d’un jurat absolutament reconegut per tots els estaments artístics , que dona nivell de serietat i garantia d’objectivitat en la qualitat en el moment de la deliberació. Un bon fer que com a conseqüència motiva la presència de qualificats artistes d’arreu de l’estat , generalment amb uns currículums que farien fredar a alguns bocamolls que disparen inconscients en la seva ignorància. Una presència també deguda , seria de tontos no pensar-hi, pel bon pessic econòmic que representa el premi que fa que molts qualificats creadors que defugien d’aquests concursos ara no li facin fàstics ja que cal sobreviure en els moments difícils.
És per això que cal remarcar en primer lloc el bon to de l’obra guanyadora que sortosament queda lluny de la maledicència de qui critica anteriors presències amb obres parelles denotant, no tan sols els desconeixement del valor artístic accentuat cada vegada més en el manteniment d’un idioma plàstic personal i identificable ( tan sols cal mirar al ventall de bons professionals locals que practiquen aquesta plàstica identitària) ans també la manca d’anàlisi qualitatiu de l’obra presentada. Una bona guanyadora amb una obra magnífica.
El mateix hem de dir en el compendi dels guardonats que curosment mantenen una aposta equilibrada per la figuració i l’abstracció, com succeeix en el conjunt del seleccionat ( 20 obres figuratives i el mateix nombre d’arrel abstractiva).
Una selecció en la que cal destacar per ordre alfabètic els treballs de Manuel Bouzo ,Jordi Bresolí, Sebastián Cabrera, Kihong Chung, Sònia Toneu, Gabriela Gallego, Guerrero Tonda, Martín del Pozo, Marco Noris i Dolors Rusiñol, en un conjunt variat en estils i tendències representant de manera ben fefaent la realitat plàstica del presentat a la biennal que curiosament, i aquí està la clau de volta que demostra el grau d’eficiència i importància de la mateixa, respon exactament a l’estat general de la pintura en el nostre país i el nostre estat.
Un efecte mirall / real que valora encara més el sentit i el resultat d’una biennal que honora de magnífica manera a tot el que ella mateixa comporta. Honora a l’art , als artistes , a la figura de Torres García , i com no, a Mataró. Una mostra d’obligada i repetida visita de la que tots els amants de l’art de la ciutat ens hauríem de sentir ben orgullosos i per la que cal que tots ens felicitem.
(L'obra que presideix el post és la del coreà Kihong Chung, la resta pertanyen als citats al post i estan presentades per ordre alfabètic)