Ca l’Arenas va néixer amb mal peu.
Molts van ser els que van dir que el llegat testamentari d’en Jordi Arenashavia estat un patata calenta , per no dir , una putada per a l’Ajuntament de la ciutat. Haver renunciat a ell hauria significat un menystenment no tan sols a l’artista i al personatge , ans també demostrar una mirada negativa cap al fet artístic i cultural.
Acceptar-lo era endinsar-se en un mon complex , el de la restauració i adequació del vell casalot a una funcionalitat per la que no havia estat concebut i obtenir-ne uns resultats a bon segur minsos en relació als esforços físic i monetaris emprats. Però Montse López se’n va sortir prou bé i el vell casalot va prendre vida.
Una vida que comença llastrada en part en el concept físic (capgrosada és col·locar el magatzem al pis superior) i en el conceptual ( es va fer un pla d’usos que curiosament mai es complí) i amb l’afegitó d’una activitat gens atractiva ( les exposicions han estat nefastes, llargues en durada i sense cap esquer per treure l’atenció) i principalment amb la gran rèmora de no acomplir-se de bon principi amb els dispositius testamentaris de Jordi Arenas que havia decidit que l’espai havia de dedicar-se essencialment als artistes mataronins que n’havien de ser eix i pivot fonamental., i a l’hora de la veritat n’han estat element marginal total i no han tingut cap mena de protagonisme.
Un fet aquest , la manca de dedicació a l’art local, que ha fet que la ciutadania defugi de l’indret amb uns nivells de visites paupèrrims que fan vergonya i tristor de tan sols mirar-los , i ràbia en estudiar-los.
Ca l’Arenas ha acollit unes mostres de caire cíclic i generalista en al es que els artistes plàstics locals han adquirit tan poc protagonisme que podríem dir han estat inexistents. No així ha succeït amb els autors de caire contemporani a qui s’ha encarregat exposicions, s’han programat fets específics i s’ha donat la lluentor que s’ha negat a la plàstica.És a dir s’ha mantingut el concepte general de la Direcció de Cultura envers la plàstica, recolzament infinit al contemporani i ofegament a la plàstica.
Ara , amb l’arribada d’Anna Capellahi havia una certa esperança de canvi i aquest ha existit però a pitjor, El lamentable catàleg de la temporada farcit d’errades en lla valoració dels fets , però especialment conceptuals, fruit del desconeixement absolut d’una història que n’hi ha viscut ni ha tingut cap mena de desig d’esbrinar, presagiaven el pitjor, i el pitjor ja està aquí.
Quan en l’única vegada que he parlat amb ella, li vaig preguntar quins eren els projectes per Ca l’Arenas, la seva resposta ( hi ha testimonis) va ser : “T´ho podria dir, ja que no és un secret, però no em ve de gust fer-ho. Ja te n’assabentaràs en el seu moment”.
I el moment ha arribat. Ca l’Arenas comença temporada presentant el 18 de novembre i fins el 12 de febrer ( tres mesos) l’exposició ”Els logicofobistes1936. El surrealisme com a revolució d l’esperit”, una mostra de la Diputació de Barcelona i la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell. Una exposició sens dubtes , important i valuosa que caldrà visitar amb tota cura , Una bona exposició però totalment inadequada per a Ca lArenas. Aquesta és una exposició per a Can Palauet o si de cas i vista la seva vesant històrica a Can Serra, però no a Ca l’Arenas, però fent-ja aquí matem dos ocells d’un tret, podem mantenir activitat contemporània a Can Palauet i donem una volta més en l’ofegament i desaparició dels artistes locals.
Per el que es preveu tornem a l’època del “démelo todo” que és com és coneixia Mataró a la Diputació, ja que durant molts anys davant les propostes d’expos de la Diputació, Mataró responia indefectiblement marcant-ho tot. No importava l’expo , el que importava era omplir un espai sense haver de treballar en res més que en el muntatge. I ara sembla que hi tornem , avui lògicofobistes, demà ves a saber i més enllà igual. Exposicions que a vegades valen la pena com a bon segur serà el cas, però que acompleixen pel que més importa que la plàstica local sigui inexistent.
I com que davant d’això no passa res. Els artistes locals, mesells i masoques no diuen res i callen no fos pas que perdessin aquell encàrrec que cada deu anys els hi fa l’Ajuntament , els marmessors sense acabar de decidir-se en fer la pública denúncia de l’incompliment de la disposició testamentària , amb al que amaguen ja fa anys. Els amics de ca l’Arenas, demostrant que d’Amics res de res quan toleren la destrucció de l’espai i alhora fan la feina bruta de realitzar les activitats complementaries que hauria de fer el propi Museu.
I així de vergonya en vergonya anem funcionant i convertint en un veritable miratge una casa, Ca l’Arenas, que essent una patata calenta hauria d’haver significat molt per a l’art local i que ha acabat en un esperpent que millor seria que desaparegués per que l’art i els artistes mataronins no haguem de sentir-ne vergonya cada vegadaque parlem d’ella o passem pel davant.
PS. SI voleu tenir un millor coneixement de l'exposició que es prepara , que he de repetir , crec que serà prou interessant, podeu clicar aquí.