No fa pas massa temps que l’Eduard Huertos s’ha fet de nou visible en el món de l’art , un món en que exposava per primera vegada al Museu de Mataró allà finals dels cinquanta.
Una rentré però,ferma i poderosa , principalment embolcallat en el món del gravat en el que sembla haver trobat la tècnica més adient per a la seva expressivitat , alhora que un estat perfecte entre el poder de la línia , el ritme de la composició i l’equilibri global de la peça.
No fa pas molt de temps que lloàvem amb tota justícia la seva magnífica exposició presentada a la sala d’Aparelladors, quan de nou hem de mantenir els elogis per la seva també poderosa mostra de l’espai capgròs, en al que posats a ser justos sols presenta un evident defecte que no és altre que és l’excés d’obra exposada que no permet airejar a les peces i donar-li aquella volatilitat que formes i colors exigeixen.
Ens diu l’Eduard que el principi era el dibuix, però jo diria que més que el principi, per a Huertos el dibuix és l’excusa per a construir els seus ritmes silents en els que la minuciositat d’artesà saberut , es barreja amb una capacitat compositiva quasi musical per establir una obra flexible i dinàmica en una certa teoria de fluxos estètiques que criden a la serenor i al bellesa.
Perfeccionista en alt grau, i encara que l’obra s’ofereix lliure i sembli quasi improvisada , l’anàlisi del detall ens permet observar que la mateixa respon en realitat a un veritable projecte arquitectònic en el que les tensions dominen l’entramat i generen tot el poder d’un concepte subjugant a simple vista , en el que les transformacions de les energies creatives es fan evidents.
Ja sigui mitjançant formes més geomètriques o més disbauxades , complexes o elementals, amb monocromia o amb diversitat cromàtica, des de la més apastellada fins a la més accentuada en la seva nova aposta tècnica en el camp del gravat, Huertos sap perfectament que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat , per tant sotmet la seva saviesa d’ofici a un concepte en el que l’estètica i la bellesa tenen un paper predominant.
Un sentit, aquest de la bellesa més evident, esclata en el seguit d’àgils apunts aquarel·lats de cromatismes atrevits en els que sembla voler alliberar-se de les fèrules obligades que imposa el món del gravat.
Tot per confegir una mostra en la que havent-hi de tot , no sobra res, -amb l’excecpció del nombre de pecs que comentàvem abans-, i que servei per evidenciar encara més, l’alt nivell d’aquest creador que no essent nouvingut , esclata ara en la qualitat del seu bon fer.
Una bona exposició, de recomanable vista.
Felicitats.
(fotografies extrtes de laes xarxes social de l'artista)