Judith Subirachs deia fa uns dies en inaugurar l’espai que recull la col·lecció familiar de l’escultor , un espai que bo és que se sàpiga va ser ofert a la ciutat de Mataró ja que la mare de Subirachs era mataronina , que lamentablement el seu pare , com tants i tants bons i grans artistes catalanes, no estan representats a les col·leccions públiques. Massa vells per estar al MACBA, massa joves per el MNAC. I tenia tota la raó.
Si la col·lecció Bassat té un valor afegit al propi de les obres que atresora està en el fet de que recull el bon fer d’aquest gran gruix d’artistes catalans que estan dormint en els llimbs oficials, i que semblen no existir quan tenen una qualitat reconeguda i contrastada que els faria importants en qualsevol indret en el que la Cultura no tingués el menyspreu que té d’uns anys ençà en el nostre país.Lluís Bassat que contra corrent i amb un seguit constant de pals a les rodes segueix lluitant a Mataró per poder presentar la seva ampla col·lecció, ha entès de fa temps que cal propagar-la per arreu. Fa poc que l’ha exposat a Sofia i abans ho va fer a Alcobendas, aviat serà Âvila i queden per refilar serrells amb Valladolid, Denver, Nova York i altre vegada Bulgària , sempre amb el nom de Mataró al darrera i amb la permanent absència dels representants de la ciutat. I mentre va fent tastets en les poblacions maresmenques que li son properes. A Llavaneres , lloc de residència , l’any passat es va acostar amb un esplèndid recull de Ràfols i ara ho fa amb un espectacular repàs del magnífic treball del barceloní José Luis Pascual (n. 1947), tant en el que pertoca a al seva faceta pictòrica com a la escultòrica , amb el seu gran treball amb el ferro o l’acer corten com a protagonista material.
Si hem de definir a José Luís Pascual potser hauríem de fer camí en la seva disparitat fruit del seu autodidactisme i de la seva capacitat fagocitaria de tot allò que es presenta davant dels seus ulls i li sembla atractiu. Una manera de fer que s’evidencia en el conjunt de la magnífica exposició presentada ara a Can Caralt, la seu del Museu de Llavaneres.
Presidida per una gegantina menina , molt a lo Manolo Valdés, que ens aclapara tan sols entrar en la sala , que és compendi dels dos grans sabers de l’autor.: El sentit artístic en el pla comunicatiu, i el de la seva capacitat tècnica per generar i emprar en cada moment la solució més adient per aconseguir els seus objectius.
Doncs bé. Sota l’aixopluc i empara de la bellesa meninesca , feta d’una sola peça, la sala queda subdividida en dos vertents. Per un costat ens trobem amb tota una aposta pictòrica de clares arrels picassiannes, resolta amb frescor, agilitat i una capacitat de seducció sense límits, que serveixen d’acompanyament al seguit d’escultures de partit format, totes elles petits caps plens d’intencionalitat i ritme, lligades en el comú d’una cabellera al vent. Exercici simfònic, ple de ritme i musicalitat. Atractiu artístic i primorositat tècnica.
Per l’altra vesant i sota la direcció del grafisme pop d’un personatge al voltant de les planes d’un llibre , Pascual desgrana una mirada més intimista a si mateix i a l’entorn , amb especial atracció en unes peces de grafisme gestual que donen caràcter potent a una exposició que tot i semblar molt lúdica bé carregada de potència i art defugint d’una intel·lectualitat conceptual per simplement , el que és molt difícil, saber convertir en atractives i comunicatives les seves reflexions personals que denoten la seva intel·lectulaitat.
Una magnífica exposició que cal visitar detingudament i que us aconsello vivament.
(Les imatges han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre forçosament a obres exposades)