Fins ara hem parlat de la vessant artística de la biennal Torres García, però un premi d’aquest nivell i aquesta transcendència té molt d’element cultural i ciutadà que no cal obviar i del que en cal fer repassada.
Per eixample cal fer balança de la presència política. Amb Joan Mora i JoaquimFernández al cap davant per part de CiU i la munió socialista amb Baron, Pera, Melero i López. Absència absoluta del PP, CUP , PxC i ICV. Una absència que es repeteix constantment , encara que arribaran unes noves eleccions i tots ells sortiran defensors d’aquella cultura a la que mai han recolzat en el mandat. El mateix s’ha de dir d’ERC , a la que tot allò que no sona a independència li sembla aliè, en una postura de deixadesa .
D’absències, moltes i significatives. Cultura va presentar els pesos pesants directius però com sempre no hi va estar ningú de la gent de l’art i això no tan sols és censurable, és absolutament perillós. Que la gent de plàstica de Cultura no acudeixi a un acte com el de la Biennal és un absolut desistiment de les seves funcions que hauria de ser valorat en el corresponent expedient si succeís, que no succeeix , que la funció pública fos valorada en la seva situació real de servei al ciutadà i no la del funcionarat servil, del fer poc i cobrar molt. Una lamentable manera d’actuar de la que els responsables de la plàstica municipal en son experts.
També , i com era d’esperar, no hi va assistir ningú del Museu . Si l’absència de la gent de Cultura és lamentable, l’absència de Marfà i companyia és del tot intolerable i mereixeria, de totes totes, l’obertura del corresponent expedient disciplinari. No pot ser que qui ha de preocupar-se de la part pictòrica de la ciutat no estigui en el seu acte més important i més quan dintre de poc serà el responsable de l’aixopluc de l’obra guanyadora.
Però està clar que al museu hi ha al·lèrgia a la pintura. Tan sols cal fer esment a la lamentable col·locació del premis de les anteriors biennals abans de l’existència de l’espai al foyer del Tecnocampus , el que ha fet que l’obra de Marc Llacuna estigui penjada amb un més que important mal estat que precisa ja d’una acurada restauració.
El cas de Marfà i el Museu és un constant rebrotar d’absències èticament despreciables i laboralment punibles , però posseïdor com és d’un status d’intocable, la ciutat segueix pagant un sou d’excel·lència per un treball de misèria. Un cas incomprensible ja per a tots i davant del qual ningú gossa enfrontar-se. A fi de comptes el cas de la Biennal va ser un gra més d’un munt d’actuacions difícilment digeribles.
Absència també remarcable de la gent del Bassat. Algú no ha entès encara que el Museu Bassat no ha lligat amb la ciutat malgrat alguns més que evidents esforços. Un lligam molt prim que es pot escrostonar encara més després de la propera inauguració. Per això la presència en l’acte de la Torres García era ineludible ja que era la demostració de ser present en els actes artístics de ciutat. La seva absència va ser un lamentable i definitori error.
Absència, i també important, d’un bon gruix de pintors i creadors, que molts d’ells pertanyen al grup més queixós de la poca resposta que mereix el seu art. Com sempre el vanitós auto orgull del creador petit que pensa en l’absència com a vil venjança de malcriat. Una absència que els qualifica , desqualificant-los.
Però no tot ha de ser negatiu i s’ha de felicitar de valent a la conjunció premsa / cultura oficial , crec que amb el protagonisme de M.L.V., que va respondre amb actitud professional a la castanya rebuda el dia anterior aper el fet de que la Biennal no apareixia en el web municipal. Així el mateix dijous ja apareixia la notícia de manera correcte i destacada , i a poc de proclamar-se el veredicte la noticia ja era preeminent en el web municipal. Una tasca positiva que cal aplaudir com es mereix, en el desig de que sigui norma i no excepció.
I per acabar crec que cal comentar un fet absolutament lamentable. Ja sé que molts diran que potser millor callar, que a certa gent millor no donar ni un bri de publicitat, que a fi de comptes tots es coneixem en el mon de l’art i per tant sabem la vàlua del comentari fet per un o altre , que... .
Però crec sincerament que davant certs fets és impossible restar impassible i donar la callada per resposta. Que certs silencis esdevenen com catalitzadors per a que certs miserables es creixin i s’envalentonin tot dient : “ Veieu com ningú ha gosat desmentir-me” , convertint en veritat la més gran de les fal·làcies. És per això que crec que cal enfrontar-se a aquells capaços de destruir un treball ben fet mitjançant la mentida , la insidia i la falsedat.
Parlo , està clar ,de Marta Teixidó que en el seu blog “Cròniques mataronines” i en la translació castellana de“Cuadros de una exposición” ofereix la seva visió del que ha estat la Torres García.
No entraré en cap mena de discussió al respecte de l’opinió artística que li genera el concurs. Els que opinem som responsables de la nostra opinió i aquesta serveix per que els lectors ens valorin. No entraré en discussió ja que tampoc l’escrit ho permet ja que malgrat la seva llargària no entra en cap moment en matèria i fora d’escarnir el fet de l’escassa o nul·la presència de figuració , paisatgisme o nus , i de reconèixer el bon nivell tècnic del presentat, fuig de tot estudi i no parla del que s’hauria de parlar , que no és altra cosa que de la valoració artística del presentat.
No ho fa ja que tot els seu esforç està en atacar i insultar al jurat al que qualifica textualment de “iaios de solemnitat, estancats en uns arquetips “gaga i demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, i que per quatre calerons venen la seva ànima al diable” , tot afegint a continuació després d’una llarga xerrameca que pretén ser fonament de la seva aberració que :
“...Es que sempre es presenten els mateixos ????? De debò, de debò, no hi havia res més potable????? Tan poca qualitat tenien els 190 que no varen passar la tria? I en referència al guanyador, ves per on, es presenta per primer cop en les cinc edicions i... GUANYA!!!
Ja saben molts lectors que aquesta cronista accidental es aficionada a la boxa. I hi ha una paraula que defineix perfectament quan un combat presenta sospites: TONGO!!!
Al que s'ha fet menció, cal afegir una altra dada: Daniel Giralt Miracle, excel·lentíssim membre del jurat, va prorrogar el catàleg de l’exposició del premiat d’enguany: Martín CARRAL GONZÁLEZ, que fins al 26 de maig va exposar a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Coincidència? En la vida no hi ha RES, però RES que passi per casualitat. “
Ja ho veuen. Noms de l’alçada d’Arnau Puig, Daniel Giralt Miracle, Juan ManuelBonet i Paco Rodón , noms admirats i reconeguts per arreu, amb un historial de passat i amb una vigència de present absoluta son no tan sols iaios gagás i demodés ans , el que es pitjor, son uns venuts que fan trampa quan es troben per exercir de jurat.
Però , que s’ha cregut , aquesta menyspreable comentarista?. Evidentment que no fa falta sortir en defensa d’ells. La riota dels protagonistes quan han conegut el comentari haurà estat de campionat i evidentment el seu comentari ni tan sols els hi haurà fet pessigolles , ans el contrari . Fins i tot potser en la seva saviesa hauran pregat a aquest Déu del que la comentarista és tan amant, que la il·lumini en la seva estultícia .
Però el més risible i penós és l’afirmació, que manté a posteriori en altres comentaris , del tongo en el Premi. Ja que la comentarista és tan hàbil com els germans detectius dels còmics de Tintin , em ve de gust afegir altres dades que a bon segur podran corroborar la seva tesi i a més portar-la al passat.
Així caldrà recordar que Giralt Miracle no sols va prologar al guanyador ans també a Carmen Anzano , que també deu haver estat seleccionada per aquesta raó. O recordar que Antoni Perna , guanyador de la segona edició era gran conegut i amic de Paco Rodón i havia exposat al Monjo. Que quan va guanyar Marc Llacuna , la seva mare era membre de la junta del Sant Lluc. Que Dis Berlinés amic de joventut de Juan Manuel Bonet que per cert ha prologat a uns quants seleccionats. Que...
Però com es pot ser tan maliciós per carregar-se una realització sense màcula com ho és l’organització del Sant Lluc ?. Jo entenc perfectament que a la comentarista li senti com una patada al cul que la Biennal aposti per un art en el que no hi creu i fins i tot el considera pervers. Que l’art que defensa , que suposo és aquell que promociona en la seva galeria virtual a canvi , com no, dels corresponents calerons, no hi té cabuda de cap mena. Però és de curts no entendre que no hi té cabuda , no per el seu llenguatge i sí per la seva absoluta manca de qualitat.
No és just , ni ètic , ni professional, llençar als quatre vents unes acusacions tan fortes amb fonaments tan risibles com estúpids i que qualifiquen perfectament, i no pas per a bé, a qui potser cerca una notorietat impossible d’assolir per la seva absència de coneixements.
En la vida no hi ha res , però res , que passi per casualitat, ens afirma ella mateixa. Siguem benvolents i pensem que ha estat la casualitat d’un mal dia el que li ha fet proclamar uns comentaris que espero per el seu bé rectifiqui, ja que sols així podrà gaudir de la mínima dignitat necessària per parlar d’art .
Una dignitat i un respecte que ha perdut del tot posant en solfa els noms d’uns dels millors coneixedors de l’art que tenen en un sol dels seus pels, més saviesa artística i humanística que la que la comentarista pugui assolir, encara que per diverses reencarnacions obtingués milers de vides.
I a aquí ho deixo. Evidentment no penso respondre a cap atzagaiada que m’arribi. Tots sabem que no ofen qui vol i sí qui pot. I un , en la seva petitesa , mai se sentirà ofès per les paraules de qui és capaç d’insultar greument a gent de l’art i la cultura tan admirables com ho son sense dubtes , en Paco Rodon, en Daniel Giralt Miracle , en Juan Manuel Bonet , i el mestre de mestres , l’Arnau Puig.
Vagin per ells tots els meus respectes i les disculpes en nom de l’art mataroní per les paraules de qui res hi significa. Sempre cal perdonar a aquells que no saben el que diuen.