No tinc cap dubte que la primera exposició seriosa d’un artista és molt important , i per tant n’ha de tenir molta cura. I és difícil ja que s’enfronta a temes per a ell desconeguts , com ho son la tria del tema, obres, títol, muntatge, etc, ja que d’ells dependrà en bona part el seu èxit i/o fracàs. I lamentant molt dir-ho, en Manuel Campaña ha errat en bona part d’aquests plantejaments.
Encerta en Manel , això sí, en una cosa en la que la majoria de novells erra estrepitosament com és en el nombre d’obres presentades. Campaña és seriós en això i presenta un nombre mesurat i adequat a l’espai fet que s’agraeix. Però fora d’aquets encert , la resta és un seguit d’errors que el perjudica greument.
El més gran error és no ser fidel a si mateix. Per el que coneixem en les seves escasses presències públiques, la seva pintura és molt més densa, pastosa en moltes ocasions , amb un cert agosarament en el cromatisme, donant força a la seva mirada i aconseguint una obra molt més intensa que en la fluixa i diluïda mirada que avui ens presenta.
Altre part és el tema escollit. Venècia és un espai que pictòricament ha estat treballant per una multitud d’artistes , de fa ja uns quants segles i amb la més ample varietat d’estils, maneres i posicions. Per tant fer la gosadia de convertir-lo en l’eix de la seva primera exposició comporta una comparança en la que de totes totes n’hauria de sortir perjudicat, com així és.
I és que Campaña ens sorprèn amb una pintura llepada ,de pinzellada curta. absolutament contraria a la seva habitual, i més preocupat per uns formalismes tècnics i estètics que no pas per aconseguir allò que és necessari, la creació d’un ambient. Per imatges, la fotografia, però en l’art cal anar més enllà i cal crear un esperit, que en el cas de Venècia és ben especial i quasi màgic , i que Campaña no aconsegueix copsar de cap de les maneres.
És per tot això que no ens queda cap més remei que dir que l’expo de Campaña a l’espai capgròsés una exposició fluixa i que no està a l’alçada del seu fer habitual. Però és una exposició que ha de ser simplement una relliscada de la que l’autor pot i n’ha d’aprendre molt. Bàsicament en el que pertoca a la fidelitat amb si mateix, ja que sols des d’aquest punt , i no pas en l’intent d’agradar a una majoria, pot Campaña fer un camí en el món de l’art, un camí que per els fonaments ensenyats en altres ocasions és molt més esperançador que l’avui presentat.
