Eduard Alcoy no deixa de ser un mite en l’ambient cultural de Mataró. Molts s’omplen la boca d’ell quan és un absolut desconegut per a la gran majoria de mataronins que ni en saben res ni tampoc en tenen cap possibilitat de saber-ne res, ja que a la ciutat no hi ha obra exposada i l’única peça pública existent, hom desconeix que és d’ell, (obra mural al palau d’esports Josep Mora, en estat mig de conservació) i qui en disposa d’una bona col·lecció , - Fundació Iluro-, no té a be mostrar-la en ni en la casa Coll i Regàs en la que estava penjada la magnífica sèrie del Tarot, ni el gruix d’obra de les que disposava o disposa.
Per la resta , és a dir per aquells que no assoleixen o voregen els seixanta, Alcoy és un artista del que han sentit parlar molt, però del que no han vist quasi res, fora de diverses obres, forces, en col·leccions privades de la ciutat.
Ara, aprofitant els 30 anys de la seva desaparició el Museu arxiu de Llavaneres, ha organitzat una exposició retrospectiva a modus d’homenatge, i sembla ser que Anna Capella, directora del Museu de Mataró, sí, just aquella que em deia davant de testimonis en la performance que Jaume Simon realitzar fa uns mesos, que els mataronins havíem d’acceptar que Alcoy i Rovira Brull eren uns artistes mediocres , n’organitzarà un altre a Ca l’Arenas per tapar el forat deixat per la negativa de Ricard Jordà i Pere M. Brasó a ser protagonistes d’aquell homenatge a la plàstica local que tan lamentablement l’ínclit Quim Fernández es va treure de la màniga per compensar el decalatge institucional de la plàstica envers l’art contemporani.
Doncs bé Lluís Albertí i la gent el Museu de Llavaneres han tingut a bé oferir-nos una excel·lent exposició comissariada per Rosa Alcoy, filla d l’artista, que amb l’ajut d’un modest però més que acurat catàleg ens permet examinar i esbrinar, la trajectòria creativa de tan gran artista.
Així ens podem deturar i redescobrir la seva mirada primerenca dels anys 50, amb treballs tan significatius com ”El trompeta” o l’excels “Yellow dog Blues” per a mi, una de les grans obres d’Alcoy de l’època. Podem seguir amb la pintura informalista de 1959 , ben propera a Millares i amb el simbòlic Crit, per endinsar-nos a continuació amb La Gioconda, l’homenatge a El Bosco i el Pintor de papallones que ens van dirigint cap l’Alcoy més reconeixible amb la guerra, La barca dels folls, Museu en crisi i la resta d’obres que completen la mostra , ben amanida alhora amb el més desconegut detall escultòric i un seguit de dibuixos i apunts que serveixen per emmarcar tot el contingut.
Un conjunt que ens ofereix l’anàlisi en la diversitat de conceptes establerts en el nexe d’unió d’aquesta pintura humanística i de crítica social que sempre va empènyer a Alcoy en el seu treball. Amb la màgia i la fantasia, va saber crear uns mons reals en els que hom es sentia proper. Va saber estructurar un mon de folls en un perfecte equilibri compensat en el físic de l’estructura pictòrica i en el mental de l’efectivitat del seu missatge. Personatges imaginats esdevinguts reals en aquest joc de simbolismes en el que l’artista era el mag i nosaltres els simples espectador bocabadats davant la seva saviesa imaginativa. Un fluir de missatges que li permetia expressar les emocions més íntimes alhora que personals i col·lectives. El poder, la soledat, la mort, el desig. els somnis i les il·lusions, la misèria, la guerra. I tot amb la dolçor irònica d’uns personatges que van molt més enllà del que mostren. allunyats de la vida real però alhora formant-ne part.
Mostra d’intensa, detinguda i molt recomanable visita. Fins els 26 de novembre a can Caralt de Llavaneres.