Magda Genestarés una apreciada il·lustradora que ara traspassa les seves sensacions a una vessant pictòrica , expressant la més dolça i tendra de les mirades al voltant de l’univers del quotidià.
L’obra de Genestar , establerta en un perfecte domini del dibuix i dels ambients, com a bona il·lustradora que és, s’estableix en una poètica endolcida del quotidià, en un reflex més il·lusionat que no pas real del que significa la vida mateixa. Una mirada que vol propagar i defensar allò que podríem qualificar com a tendre o bonic, entenent com a tal un cert senti demodée de la vida i la pintura.
Molt en l’estilística de Badia Camps, Genestar es mou cercant aquells oh que bonic, tant per l’acurada realització pictòrica del seus treballs, establerts sense màcula en la urbanitat més intensa, però quedant-se simplement en el paper d’espectador, sense expressar mai passió de cap mena, que és el mínim exigible a un artista si es vol considerar coma tal i no es vol quedar en el qualificatiu de pintor D’aquí que l’obra de l’autora , a la que cal respectar el seu alt nivell de l’ofici, encara que pequi d’un evident enfarinament del global, resti absolutament inocua en el sentit de vibració general. Poètica simple per bocabadar mirades poc exigents i amants de sensibilitats poc exigides.
Certament hi ha obres que mereixen una certa atenció, justament les que defugin d’aquest bonisme/boniquisme però aquelles en les que al “Cuqui” , oset protagonista , esdevé personatge central devaluent fins a mínims un treball que formalment mereix respecte.
Exposició molt correcte en el formal, un fet a remarcar però que no implica la correspondència en el sentit creatiu d’obra d’art.