La sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona és ocupada en aquest més de març per l’obra del veterà artista Francec Sillué (Barcelona 1936), home d’ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet córrer per les ciutats més importants del món , en les que ha treballat i exposat.
Practicant d’un paisatgisme tradicional, d’arrel impressionista i estructurat en la figuració i el realisme, no ha caigut Sillué en una mirada adotzenada i vulgar, i sí en canvi ha volgut copsar ànima i essència i de manera primordial, donar ritme i color a les seves realitzacions.
En certa manera ,visitant l’exposició de Sillué m’he retardat en el temps a aquelles exposicions de la Barcelona dels anys 70, de les exposicions paisatgístiques de la Parés, Pinacoteca, Llorens i especialment de Grifé Escoda. Un paisatgisme a l’estil de Lloveras, Cruañas, Griera,Torras Bachs, Alomà, del grup del passeig de Gràcia o de la Puñalada, de Serra Llimonai d’un bon grapat d’altres bons pintors.. Un paisatgisme que es movia en una línia més moderna, amb remembrances al geometrisme de Buffet i llunyans a l’habitual inspirada en l’escola d’Olot, de caràcter molt més clàssica i llepada.
Avui segueix en aquest camí presentant un seguit de paisatges urbans en els que concorren dos elements als que dona igual importància, com ho son l’arquitectònic del conjunt i l’humà dels personatges que en ell hi habiten i del que en formen part.
Unes peces a les que afegeix a vegades una estructura sincopada, en un estilisme proper als plantejaments cubistes, amb la que aconsegueix donar ritme i molt especialment moviment al conjunt del presentat.
Al costat d’aquets plantejaments més tècnics i formals, Sillué s’aventura amb una ampla paleta cromàtica que usa destrament per reforçar el seu missatge vital de retratar sempre ciutats i/o indrets viscuts. I diem indrets ja que en la mostra apareixen unes poques peces d’interiors que son del més remarcable del conjunt.
Així el conjunt final és el d’una exposició alegre i vital, realitzada amb pulcritud, en una perfecte demostració d’ofici i amb un únic objectiu el de ser plaent als sentits dels espectadors, fet que sens dubte ho aconsegueix en tot aquell que creu en un art reflex més o menys fidel de la realitat . Altre cosa serà per tots aquells que pensem que l’art és sempre anar una passa més enllà., fet que queda clar no està en els plantejaments d’aquest acurat pintor.
