Visitar l’exposició de Francisco Cabanillas a la sala d’Aparelladorsretrotrau forçosament a la memòria a la mítica i enyorada Escola d’Arts i oficis en la que existia maridatge perfecte entre l’art i els oficis artístics com existeix en aquesta exposició.
Francisco Cabanillas és un marbrista espectacular, que de fa anys ha sabut donar pàlpit artístic a las seus treballs. Dominador de l’ofici a un nivell màxim, de fa temps que ens ha deixat bocabadats amb els seus exercicis “impossibles” de baules inacabables, esferes presoneres , relleus i perspectives especials, que ens mostraven que l’ofici no tenia secrets per ell . Però es clar allò era ofici, artesania , però no pas art ja que no tenia aquell punt de creació pròpia.
Ara Cabanillas ha volgut anar més enllà i ha volgut completar i arrodonir el seu fer amb l’afegitó de l’escultura, però no una escultura marmòria si no simplement modelada i esculpida amb materials tradicionals i/O evolucionats ( terracuita, bronze, resina), i com home que aprecia l’ofici com el que més, s’ha llençat en braços de Josep Mª Gomis per que aquest li ensenyés tot allò que precisa per aconseguir , com a menys, uns resultats dignes.
I aquí el teniu omplint a vesar la sala d’Aparelladors,-una bona esporgada seria convenient-, en la que cohabiten les seves peces d’ofici amb les artístiques, realitzades amb prou solvència i especialment per un desig absolut d’aprenentatge i amb una certa humilitat.
I aquest és el més positiu de l’exposició, la lliçó que ens dona qui dominant a la perfecció un ofici artístic comprèn que no n’hi ha prou i amb humilitat i esforç cerca anar més enllà cercant convertir l’ofici en art.
Francisco Cabanillas un exemple de desig d’aprenentatge que molts podrien imitar.