El passat dijous s’inaugurà el quart tastet de la Col·lecció Bassat en el meravellós escenari de la Nau Gaudi, un tastet que per tercera vegada va dedicat a la dècada dels setanta arrodonint-la . Així després d’una mirada més centrada en l’abstracció i una altre en la figuració, la mostra que ara s’inaugura efectua una visió més transversal de la mateixa caminant , tal i com s’explicita en el catàleg , per el nou onirisme ( Bartolozzi, Genovart ,Victor Mira , Zush ), realisme crític (Manuel Molí ), plàstica existencial ( Perecoll, Francecs Anglés ) i minnimalisme refinat ( Sergi Aguilar).
No he de negar que coneixedor de part de l’exposat mitjançant petites reproduccions fotogràfiques , existia en mi una evident por de que el resultat d’aquesta mostra desmereixes la brillantor i el bon regust que havien produït les tres exposicions anteriors. Igualment però he de dir que a l’hora de la veritat el resultat del conjunt del presentat es certament brillant , confegint una mostra eclèctica en fons i formes i esdevé encaix ben adient al complex puzzle que significà l’art català dels anys 70.
Per visitar una mostra com la que ara comentem o com la de la Biennal Torres Garcia, cal anar amb el criteri ben clar. No es tracta ni d’una mostra individual ni d’una col·lectiva, ni d’un conjunt d’individuals com podria ser per la separació absoluta entre les obres dels autors, ni... Es tracta de la mostra d’una col·lecció particular i que per tant reprodueix única i exclusivament els gustos particulars del seu propietari, fet que assoleix els seus màxims en el cas de la col·lecció Vila Casas en la que el seu factòtum inclòs decideix a títol personal , el guanyador del premi que atorga la fundació que porta el seu nom. I que en el cas que ens ocupa, la col·lecció Bassat, respon a paramètriques parelles amb la gran diferència que la base de la mateixa està establerta , - tal i com s’ha dit per activa i per passiva -, en el fons de la galeria Adrià, de la que Lluís Bassat en va ser soci propietari.Al costat d’aquest fet diferencial cal afegir-hi el moment i l’època de la creació. Es tracta de la dècada dels setanta , amb una incidència més gran en la seva segona part , que correspon essencialment als principis de la transició, però amb la rèmora molt present dels darrers anys de la dictadura franquista.
És aquí, i tan sols aquí, on cal col·locar el punt de mira de la visita a l’exposició . És justament aquí on cal establir el diàleg entre autor i espectador, i entendre perfectament les tensions , els desitjos i els anhels que es plasmen en totes i cadascuna de les obres , que per altre part han perdut poc amb el pas del temps , el que és indicatiu clar de la seva qualitat.
Però a més hi ha un punt de vista que voldria aconsellar a l’espectador, com és el de veure aquests treballs ara presentats com a punt de partida del treballs actuals dels artistes . Les obres ara exposades tenen una antiguitat mínima de més de trenta anys. Temps suficient com per una evolució coherent. L’anàlisi de l’ahir (l’ ara presentat ) front l’ avui ( el que coneixem d’actualitat de l’artista), ens permet visualitzar de manera ben escaient la bona evolució d’uns artistes , reconeguts en el passat i més reconeguts ara en un present esplendorós.
Tot en una exposició de la que caldrà fer a partir d’avui un anàlisi individualitzat i exhaustiu , però de la que ja a priori cal fer-ne un elogi potent, mentre recomanem de tot cor la seva detinguda visita.
Justament avui, Josep Mª Espinàs en la seva columna diària de El Periòdico, ens recordava la frase de Jean Jaurés que diu : “ Del passat fixem-nos en la flama , no en les cendres”. Si ho fem així i ens deturem en la flama del bon art que atresora aquesta mostra tots estarem del tot convençut que , amb les anàlisi particulars que vulguem . és una magnífica exposició , que honora a la col·lecció Bassat i de pas a la ciutat de Mataró i a l’art del nostre país.
I davant de tot això , un està joiosament obligat a recomanar una lenta i repetida visita a aquest nou tastet de la Col·lecció Bassat.