I ho fa fent repassada a vint-i-cinc autors amb algunes de les seves obres més representatives establint un diàleg fluid, intens i seductor que produeix una intensa comunicació amb l’espectador.
A través de quatre àmbits : 1.- Antecedents d’un classicisme modern (1905-1914)
2.- A la recerca de noves figuracions (1917-1936).
3.-Pintors catalans sota la influència de Picasso
4,-Metafísica , surrealisme s) i logicofobisme
S’estructura l’exposició amb artistes tan importants com Picassó, Miró i Dalí, com a eixos i contrapunt, al voltants dels quals apareixen noms com Torres-García, Sunyer, Mercadé, Vayreda Casabó, Sisquella, Campany, Feliu Elias, Humbert, Togores, Domingo, Pruna, Remedios Varo, Santos Torroella, García Lamolla, Marià Andreu, Planells, Cristófol, Apel·les Fenosa, Calsinai altres, que amb unes obres potents constantment dialoguen alhora que semblen reptar-se amb els seus diferents conceptes creatius generant una harmonia en la diversitat que dona un sentit compacte a una mostra que podria haver-se perdut en la diversitat creativa i estilística.
Una exposició plena de sorpreses amb una tria d’obres magnífica que certifica la qualitat i importància del moment, alhora que obre l’interrogant de les causes del poc atractiu que aquest important període ha tingut fins ara ala historiografia plàstica del país.
Per el mataronins i maresmencs, l’exposició te a més a més l’interès de la presència de tres autors: Joaquim Torres García amb la composició al·legòrica “La Catalunya grega”; Mariano Andreu, el sempre poc reconegut a la seva ciutat Mataró, amb “Tres figures” i el canetenc Ramon de Capmany amb l'excel·lent “Tenista” que presideix el post.
Fet que alhora ens fa preguntar -nos les causes que una exposició com aquesta de caire itinerant, - ara va al Museu de Valls i a partir del febrer ocuparà el Museu d’Olot-, no arriba a Mataró, com tampoc acostuma a arribar cap de les expos plàstiques que organitza la Generalitat, la Diputació, o com en aquest cas la xarxa de Museus d’Art de Catalunya. I si arriben les de caràcter contemporani de qualsevol procedència.
Però no cal donar-hi més voltes, mentre mani la que mana, Mataró seguirà orfe d’exposicions de tant nivell com aquesta mateixa que recomanen intensament. Si podeu fer-ne excussió per visitar-la paga enormement la pena.