Només algú sentint una desemparança
Tant profunda que arriba fins avui
Podria alçar amb les seves mans un mur
Que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap el no-res
Bastia un mur per protegir un camí
Cap un ordre final, potser magnífic
Joan Margarit
( Murs de pedra en sec )
Algú diu que els artistes son com els escriptors, que sols escriuen un llibre en les seves vides , encara que ho disfressin amb diferents històries que en realitat son tan sols una , la seva. Altres en canvi aposten per la poesia en cada exposició esdevinguda poemari i cada peça esdevinguda poema personal.
En la sempre difícil i subtil tria, en el cas de Pere M. Brasó, no hi ha raó per el dubte. Ell és d’aquells que fan poemari del conjunt de cada exposició i poema de cada una de les seves peces. Ara, a Llavaneres , ho demostra una vegada més. Fa un any ens deis que s’havia quedat en blanc (sala del col·legi d’Aparelladors ) i ara a Can Caralt ens parla “De pedres i besties” , aquelles que a tord i dret semblen anar torpedinant el seu caminar personal i creatiu.
En Pere Màrtir Brasó és d’aquells artistes que no enganya mai. Entén l’art com un acte de alliberació personal i com un acte de comunicació únic. Per això no defuig parlar clar. A vegades amb l’esquer dulcificat de l’arrel del còmic, però en general, fent-ho a cor nu i pit descobert , presentant les seves veritats , tantes vegades compartides , front d’un món que camina sense sentit ni senderi.
Ara , a Can Caralt, ens presenta potser la seva exposició més catàrtica. Copejat per diversos cantons, Brasó aposta per enfrontar-se a la bèstia i re situar-la en una paramètrica diferent. Empalada o amb ulleres de 3-D, convertida en animal dòcil o menys salvatge, Brasó lluita de manera personal i pública contra els seus fantasmes i les seves pors , amb la gosadia d’aquell que se sap vencedor ja que disposa de la raó i de l’art.
Plàsticament parlant Brasó aposta per tres línies. Per un cantó, amb uns petits apunts , molt en la línia de la seva darrera exposició. Uns apunts que s’ofereixen en vitrines i en les que Brasó apunta per la seva vesant més intimista. Una línia que personalment em plau molt i en la que crec hi té l’autor un gran camí. Apunts naturals, verges , sense contaminació de cap mena, en els que l’autor és mostra absolutament natural, en una nuesa espiritual de molt alta valoració.
Altra cara és la de la seva vesant més pictòrica. Encara que la més escassa, és sens dubte la millor. Aquí és on l’autor sap conjugar millor la plàstica amb sinceritat personal, en uns camins que comuniquen de manera frapant i que en la solitud del minimalisme objectual i cromàtic , apareix resplandent el sentit creatiu de l’autor.
L’altre part s’estableix en el seu conjunt de dibuixos. Establerts mitjançant la dinàmica gestada per una taca iniciàtica, no deixa de ser la mirada més pròpia i personal de l’autor. Una sinceritat que per la mateixa no implica que sigui la seva millor cara. És aquí on apareix el Pere més catàrtic, més enfrontat a si mateix , presentant una mirada més cínica i irònica , de molt més difícil captació i reconeixement.
Però sigui com sigui, introvertit o extrovertit ; alegre o trist; transcendent o il·lús , en Pere M.Brasó esclata de nou en una molt interessant exposició. A bon segur que no pas la millor, però potser una de les seves més intenses i personals, en la que segueix parlant, com ho fan tan sols el bons artistes , d’allò que més ens ocupa, el propi jo, la personalitat més interior, aquella que com diu el poeta ens pot portar cap un orde final, potser magnífic.Pere M. Brasó. “De pedres i bèsties”
Museu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres
Del 15 de març al 14 d’Abril de 2013