Certament la propera desaparició de La Destil·leria ha
caigut , per més que era de tothom, si més no sospitada, com un gran gerro d’aigua freda sobre el cap
del món artístic local, que es queda orfe d’un espai artístic professional. Arriba
ara l’hora de l’anàlisi, del fet i del no fet, de les raons, les causes , i el
per que dels plors i la desesperació d’alguns que ara s’alcen desconsolats,
quan en bona part en son responsables.
Era el 9 de febrer del 2014 , quan encara faltaven 6 mesos
per a la seva inauguració, quan vaig escriure les primeres paraules sobre el
projecte en un post: “Va ser trepitjant l’espai quan es feien evidents aquelles
idees difícils d’imaginar tan sols amb les paraules. A més , l’insultant
eufòria il·lusionada de qui ha generat l’ideari i a més l’està portant a
terme, era obligadament encomanadissa”.
Al que un afegia: “Certament que queda molt per polir, que
algunes de les primeres decisions no son del tot reeixides ja que ha pogut més
el cor que el cap, com és natural, però les quasi dues hores de xerrada m’han
produït sensacions altament positives i m’han ensenyat una mirada clara , neta
, amb capacitat d’escoltar i amb desig d’aprendre. I principalment m’ha mostrat
una cara poc habitual, com ho és la del reconeixement de les pròpies
limitacions i un convenciment de que el projecte no és foc d’encenalls, que hi
ha un estudi de futur i que l’aposta està feta per lluitar i per guanyar”.
I així naixia el 18 de juliol de 2014 La Destil·leria amb la
primera edició de “Seny i Rauxa” en que hi prengueren part Carla Aledo, Albert
Alís, Anna Aluart, Laia Arnau, Salvador Alsina, Mireia Cancio, Pol Codina, Marc
Llacuna, Eduard Novellas, Teresa Pera, Perecoll, Sergio Ruiz, Joan Safont i
Julian Waisboard, noms quasi tots ells desapareguts de la seva història. En la que com veiem hi havia de tot,
amb molta presència fotogràfica i una línia artística variada en estil i en
potència.
La primera exposició individual va córrer a càrrec de
Delphine Labedan, una il·lustradora que presentà una mostra certament decebedora,
a la que seguí Teresa Pera amb un molt interesant mostroari del seu bon fer, una
mostra de Diaz Alamà i els seus alumnes, una excitant exposició de Joan Hortós
i Oriol de la Hoz, els dibuixos muralistes de Miquel Wert, la col·lectiva de
quatre grans joiers mataronins com Txé Aymat, Perecoll, Núria Calsapeu i Marta Campoy,
a la que seguiren els paisatges
minimalistes de Blanca Gibert per acabar temporada amb una nova edició de “Seny
i Rauxa” amb la que em vaig acomiadar de la crítica d’art oficial.
A aquest inici van seguir unes temporades variades i
eclèctiques que a l‘any 2020 van merèixer
aquest comentari: “La galeria ha mantingut una línia eclèctica i variada, però
amb molts alts i baixos degut, penso jo, a una manca de línia definida
d’actuació que alhora podria ser absolutament dispersa. Però que en
aquest cas, i degut a la diversitat del assessors , passa de ser de dispersa a
caòtica, confonent del tot a l’espectador , fet intranscendent si d’un espai
públic es tractés però molt important quan pensem que en aquest cas és un espai
privat i per tal ha de ser capaç de generar els beneficis suficients
com per garantir la seva supervivència.
Però a bon segur l’important no és això, ja que no deixen de
ser vectorials que es poden variar i corregir. L’important és que La
Destil·leria ha esdevingut un espai artístic de referència que ha
transcendit del local. Si Tertre en la seva època va incidir en tota una
generació al respecte de l’art i el seu consum i adquisició, ara La
Destil·leria sembla podria fer el mateix amb una altre generació, allunyada
generalment de l’art i que es troben a gust amb l’espai i les seves propostes
el que pot provocar aquella addicció a la contemplació i el col·leccionisme que
podria afermar el sempre dèbil substracte del que gaudeixen les galeries d’art”.
Però en les darreres quatre temporades sols les Ornitografies de X. Bou, els dibuixos
de Bego Terrades, les obres del artistes de la sala Perill i les fotos de
Severinne Gaigneau, juntament amb els artistes que han exposat en els
col·lectives dirigides per Romero Gil, han trencat tot l’ideari
pluridisciplinar i especialment aliè a Mataró que Agit Baqué proposava com essencial
en la seva línia expositiva. I queda clar que amb aquesta línia , pura i quasi
exclusivament localista, no hi havia sortida possible i la mort era inevitable.
Per què com ha quedat molt clar, i per si algú encara no ho
sabia , qualsevol galeria que vulgui establir-se a la ciutat haurà de jurar-se
a si mateixa que sols pot fer com a màxim dues exposicions d’artistes locals a
l’any, a ser possible una d’un artista consagrat, i l’altre la d’una promesa a
la que donarà l’oportunitat. Si no ho fa la seva condemna a mort està cantada.
Tertre va morir després d’una llarga carrera que el va portar
a participar a Arco en tres temporades ,
i amb exposicions d’artistes de primera divisió de l’art català i amb un nivell
tan excepcional com el de Paco Valbuena amb qui iniciara la seva gran
experiència. Va ser durant molts anys una galeria absolutament professional,
amb una mirada ample i variada.
Minerva va viure dels moments en que l’art era un boom
econòmic, en que els preus de les obres assolien unes xifres fora de mida i el
seu director es va saber moure bé en l’intringulis d’art i negoci, vorejant en
ocasions la il·legalitat. Quan es va
desinflar el globus i varen desaparèixer els inversors, Minerva va morir.
La Destil·leria ha viscut en un temps difícil per l’art i no
ha pogut o sabut, triar els artistes i el tipus d’art que podia interessar a
una majoria més ample, de la que s’ha envoltat. El seu desconeixement del món
de l’art, ha fet que portés una direcció discontinua i anàrquica, segons qui fos
qui li mengés l’orella en el moment. I no ha fet justament allò que prometia
del tot convençuda el primer dia que vàrem parlar, com era no caure en el localisme, ja que com és
evident des de fa molts anys, els artistes locals exposen a les galeries, però
la gent les visita i fa la tria, però després s’acosta al seu taller i allà fa
la compra, amb preus reduïts i deixant sense beneficis al galerista. Una qüestió
aquesta , absolutament dominant en el col·lectiu artístic mataroní, amb tan sols
un parell d’excepcions que mantenen el mateix preu al taller o a la galeria,
signe clar de professionalitat. I així no hi ha manera de sobreviure.
Amb aquestes condicions el resultat estava escrit. I amb més
raó, quan aquest amiguisme, marcava uns camins particulars per un costat, però
alhora s’acostava a la gent de l’IMAC en la necessitat absurda, de demostrar el
coneixement de la realitat artística quan per història i els pocs anys de
volada, fins i tot la persona més saberuda està encara a les beceroles.
Tot això va generar una tendència de favor cap a les
persones més proclius a l’afalac mentre que s’obviava a tot aquell que exercia
la més mínima crítica. Un mateix ho ha patit clarament amb el fet de que fa
anys que ni se m’informava ni era
convidat a les exposicions.
En el moment d’esbrinar causes, per poder-les corregir en un
futur, hi ha un punt fonamental. Si volem ser una galeria professional, hem d’actuar
com a tal, cosa que no ha fet la Destil·leria, i actuar amb un projecte definit,
per més obert que estigui. Saber quin artista és bo i quin és dolent, quin
tipus d’art ens interessa i quin no, i actuar en conseqüència amb un parell d’assessors
amb qui confiar cegament. I principalment creure convençudament que no es sap res
d’art ni del comerç de l’art i que se n’aprèn constantment.
Ara , després de deu anys de vida, el coneixement de l’Art,
dels seus artistes i de la seva història, és absolutament quasi nul en Agit Baqué,
persona poc habitual de visitar exposicions, ni tan sols les que es celebren a
la ciutat i comarca, i mantenir la mirada sols en el que diuen els seus amics /
assessors porta indefiniblement al fracàs i a la mort artística i comercial.
Però ella no és la gran culpable. Ha fet un gran esforç per assolir
unes fites , que no ha aconseguit per la manca de criteri artístic i els mals
consells dels que n’han volgut treure rendiment personal, obviant les característiques
d’una ciutat massa llunyana a l’art en un moments especialment difícils per el
seu comerç.
Com mai una frase popular serveixi com anell al dit per
acabar les reflexions: “Entre todos lo mataron i el solito se murió”. Una historia
que marca l’art d’una ciutat, amb un munt d’artistes i cap lloc professional
per exposar.
Algun valent s’atreveix a l’aposta?. Essent, com som,
capgrossos , potser dintre d’una anys trobarem un nou suïcida. I fins llavors,
ja ho sabem, “ajo i agua” que és sens dubte el que es mereix tan esquerpa
ciutat amb l’art.